Untitled Document

INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DELS CAMPIONATS MUNDIALS D'ESCACS

L'ORIGEN DEL TÍTOL

L'origen del títol de campió mundial d'escacs es situa durant la segona meitat del segle XIX.

El 1866, després d'haver vençut en un matx personal Adolf Anderssen, un dels millors jugadors de l'època, Whilem Steinitz es proclamà campió mundial d'escacs; era el primer jugador de la història que es donava aquest títol. Tanmateix, ningú no es prengué seriosament la seva pretensió, entre altres coses perquè la seva superioritat sobre les altres grans figures del moment encara no resultava indiscutible.

Així van continuar les coses fins que, segons una anècdota explicada com a certa però no provada documentalment, en la cerimònia de clausura del Torneig de Londres de 1883, algú proposà un brindis per al campió mundial i s'alçaren alhora per rebre'l Steinitz i Zukertort. La qüestió de qui era el veritable campió va acabar resolent-se organitzant un matx entre tots dos que es celebrà el 1886, per etapes, primer a Nova York, després a Saint Louis i, finalment, a Nova Orleans

L'ORIGEN DEL TÍTOL

LES TRES ÈPOQUES DELS CAMPIONATS MUNDIALS

LLISTAT CRONOLÒGIC DELS CAMPIONS MUNDIALS D'ESCACS

LES TRES ÈPOQUES DELS CAMPIONATS MUNDIALS

La història dels campionats mundials d'escacs, iniciada el 1886 amb el matx entre Steinitz i Zukertort, ha tingut tres èpoques:

a) 1886-1948: l'organització dels campionats mundials no correspon a cap mena d'entitat o federació. Un jugador que tingués un cert prestigi desafiava el campió mundial, qui era del tot lliure d'acceptar o rebutjar el repte. Aquesta etapa s'acabà quan, arran de la mort del campió mundial Alexander Alekhine el 1946, el campionat mundial passà a ser organitzat per la Federació Internacional d'Escacs (FIDE).

b) 1948-1990: la FIDE estableix un cicle triennal de campionats del món. S'organitzen campionats zonals -àrees que engloben diferents països o estats-, els vencedors dels quals passen als campionats interzonals; els millors classificats d'aquestes proves disputen el torneig de candidats, on qui guanya és declarat aspirant al títol mundial i ha d'enfrontar-se al campió, qui està obligat a passar la prova sota pena de ser desposseït del títol en cas de refusar-hi, tal com es va fer amb Bobby Fisher el 1975.

c) d'ençà de 1990: el 1993, les tenses relacions entre el campió mundial Garry Kaspàrov i el president de la FIDE, el filipí Florencio Campomanes van dur Kaspàrov a trencar amb la FIDE i crear una associació paral·lela, com fou la Professional Chess Association (PCA) . La FIDE desposseí Kaspàrov del títol mundial, però aquest continuà proclamant-se campió del món. Per altra banda, el 1996 la FIDE ha canviat el sistema de campionat mundial inspirant-se en el desenvolupament dels campionats mundials de tennis, i, per tant, ja no es fan torneigs de candidats per designar un aspirant per desafiar el campió, sinó que, ara, es fan cada any unes eliminatòries entre les grans figures, i el que arriba a la final i venç és proclamat campió del món. Així doncs, a diferència de com s'havia fet abans de 1996, ara ja no hi ha un aspirant que ha d'enfrontar-se al campió del món, sinó un conjunt de jugadors d'èlit en disputa pel títol mundial.